El contes de fades esdevenen un excel·lent recurs pedagògic. També compleixen aquesta funció els autèntics contes populars, com els contes dels germans Grimm (un recull d'antics contes populars realitzat per dos grans contistes) i que tenen el seu valor en el contingut immensament savi, que transmet, de manera imaginativa, veritats i realitats espirituals. L'objectiu és la representació de l'evolució espiritual de la humanitat i de l'individu. Però no hi caben en aquesta línia els contes nascuts de la imaginació d'un autor modern, per més ben escrits i captivadors que siguin.

Els contes de fades han de ser entenedors, amb descripcions en forma d'imatges, de profundes veritats. Només així penetra en els nens, obrint-se un món tan ric i misteriós com el dels somnis i, en realitat, hi ha una afinitat entre la consciència del son i la mentalitat amb què van ser creats els contes de fades. Aquests provenen d'una antiga saviesa popular i no van ser inventats, i molt menys recordats i repetits amb la intenció de divertir els nens. Són restes d'una antiga mentalitat popular bolcada en imatges i no en conceptes. D'aquí la seva atracció per als nens, que es troben en un estat anímic semblant a aquest. A les grandioses imatges dels contes de fades trobem els grans principis rectors de l'evolució humana:

En els seus mínims detalls, els veritables contes de fades revelen aquest origen ocult que contenien, per a generacions remotes, tota la moralitat que es necessitava, a més de satisfer la curiositat històrica. Per aquesta raó, els contes són un aliment imprescindible per als nens en determinada edat. Mostren, en les seves imatges, les tendències i desitjos que, inconscientment, es dibuixen en l'ànima infantil, gravant en el seu subconscient idees i anhels que més tard, es transformen naturalment en els ideals i aspiracions de la vida.

Hi ha una profunda afinitat entre el món dels contes i l'ànima infantil.

A causa d'aquesta correspondència amb estats i esdeveniments d'una humanitat primitiva, els contes de fades constitueixen una primer ensenyament d'història, ensenyament més veritable que moltes investigacions arqueològiques, perquè condueix directament a l'estat mental de l'home prehistòric, en lloc de, treure conclusions basades en descobriments exteriors (ruïnes, restes de ceràmica, dibuixos, etc.).

I què hi ha de la crueltat dels contes de fades?

Aquí convé fer una observació preliminar. Els contes de fades haurien de ser narrats en veu alta, en un ambient acollidor; mai haurien de ser llegits i, menys encara transmesos mitjançant discs. La persona que els explica, està en contacte directe amb els petits, sentint immediatament les seves reaccions. Tot conte té els seus moments de tensió i els seus moments de relaxament. Cap conte acaba amb una tensió, per exemple, amb una descripció cruel. Sempre ve, de seguida, la distensió, l'harmonització, el triomf o la recompensa del bé. Depèn només de la capacitat de l'adult d'observar els nens i de dosificar els matisos de la seva narració, el qual els trossos cruels siguin tocats amb prou feines amb l'èmfasi necessari per tal que causin el necessari efecte benèfic.